La platja de la cistella, relat de colònies

de colònies a la platja

Vaig navegar sense rumb, com nàufrags perduts, amb els peus plens de sorra i el vestit tot ben estripat amb alguna taca de fang moll o sorra amb aigua al damunt d’aquella onada del mati. No tenia mapa, ni brúixola per guiar-me el nord o bé el sud, com un gos perdut era jo en aquell indret solitari costaner. No esperava que algú em trobes, cercava respostes, perquè jo havia d’anar a parar en aquesta illa desèrtica i no el veí del quart. M’ inquieta aquesta única idea d’haver-me de quedar aquí permanentment, sol , sense company d’esbarjo, haver de jugar amb quatre pedres i fulles de cant o perseguir aquell cranc taronja que s’ escapa de mi entremig de les roques, esperant que com un estúpid vagi fins les roques i posi el peu per quedar-me clavat, ara si, sense sortida possible. Definitivament el maleït crac, espècie del mal m’ha parat una trampa estudiada i ben preparada, i bé jo un petit vailet hi he caigut de quatre grapes, s’ha de ser burro deixar-se guanyar per un cranc. Vaig recollir quatre branques per fer una foguera i amb dos troncs d’arbre en vaig fer una mena de refugi per descansar-hi, vaig necessitar fulles, però compte, no fulles normals com les que coneixem de tota la vida. Fulles enormes, amb un verd lluint com perles precioses dalt d’un arbre baix, era una espècie per catalogar i en extinció. Vaig sentir-me francament malament al collir aquestes fulles, però havia de sobreviure i n’ era conscient que d’aquella misteriosa i confusa platja no en podia sortir pas viu. Aquella platja circular era útil per pensar sobre la vida, que hi venim a fer, quins són els objectius prioritaris i quins s’haurien de deixar en segon pla.

Des de petit he cregut que aquesta mena de llocs s’ en diu psicòleg, però ara veig que he estat enganyat tota la vida. No fa falta entrar en una sala, normalment petita, pintada de color blanc amb diplomes i certificats, amb cadires de despatx recolzades a la paret un pèl incòmodes. Aquesta platja és un psicòleg de primera, tens un espai per a tu sol, on deixes de cercar els objectes de la vida quotidiana per viure de la natura mòrbida, tens hores i hores per pensar, no hi ha la tortura de la maleïda presencia del rellotge, et guies pel sol, per la lluna i per la marea que puja i baixa a cada instant mentre banyes els peus calents enfonsats dins la sorra molla de l’ illa. És evident que en aquest indret sents allò que ningú escolta, veus allò mai vist, sents allò que per a tu és irreal, aquesta illa és una excusa per pensar, és el fonament de tot, l’ existència de la persona, la creació de l’home, senzillament és l’ indret per fer la cerca de preguntes existents formulades dintre del nostre cervell i fins que no arribes aquest espai no es manifesten en cap moment. És creu que en aquesta platja hi habitava una preciosa deessa marina, cantava les nits de lluna plena per encantar els mariners amb el cant, feia créixer els pulmons amb sincronització perfecte, per a cada nota un respir. Aquesta nit jo, vaig voler ser un mariner, vaig veure uns cabells d’or banyar-se entre les onades de la mar, però era de nit, ja no sabia si era real o els sentits em feien una mala passada, era realitat allò que veia? Estava somiant? Era un record de la meva infància quan la mare cantava cançons de bressol? O només era fruit de la meva imaginació pel gran cansament que duia?. Només volia respostes, una miserable resposta, perquè he sigut jo qui ha de cercar aquesta illa i no el veí del quart, diguem, perquè jo?! Vaig sortir a cercar respostes amb un ganivet pels enemics, bàsicament per si es presentava la situació,era evident que algun animal estrany m’havia d’atacar aquesta nit, he vist masses pel·lícules sobre nàufrags i en algun punt de l’ illa s’hi amaga un animal gros amb ales de mussol, ulls grossos i dents llargs per ratllar la sorra de la platja. Definitivament m’ estava tornant boig, vaig començar aquesta aventura miraculosa com una experiència ni agradable ni tampoc desagradable, inexplicable sense sentit. I ara és una aventura real, fins i tot he cregut veure i sentir sirenes, he allargat la mà per tocar-la però no he sentit res, estic confús, estic entre dues realitats diferents, estic entre dos mons, el món de les idees i el món real, és com un miratge, un parell de miralls on haig de fer tria i analitzar què és allò que vull cercar i saltar al món que em correspon. He notat una empenta al cos, m’he tocat el front per poder apartar els cabells xops de suor, tinc sorra als peus i a les cames i una fulla de cant enganxada al pijama de núvols blau.

Quan per fi he pogut obrir els ulls m’he n’he adonat que tot havia sigut un somni, però no m’ acaba de quadrar tot, si realment ha estat tot un somni, perquè m’he llevat amb el front xop, els cabells molls de suor, sorra als peus i a les cames i una fulla de cant enganxada al pijama de núvols blau. N’ estic segur que he viatjat, he viatjat fins a la platja de la cistella, però no entenc com ho he fet, ni tampoc quin vehicle he utilitzat, tampoc entenc com hi he pogut anar, potser ha vingut la platja cap a mi amb la seva sorra, les seves onades, el seu sol, la seva lluna, les seves sirenes i les fulles de cant. Ha estat tan real i en tinc les proves necessàries de que hi he estat durant unes hores. Ara m’he despertat he vist l’horitzó, he vist la llum del sol, he viatjat sense temps, sense rellotge, he viatjat amb els ulls tancats esperant respostes, he imaginat un paisatge per viatjar fins ell, la meva imaginació,els meus sentits m’han enganyat, han fet creure ‘m que realment havia viatjat a la Platja de la Cistella, i m’he despertat amb la Platja de la Cistella feta realitat damunt meu. Jo sóc la veritat, jo sóc la veritable Platja de la Cistella.

Relat enviat per: Aina San Nicolàs Domper

Si vols enviar-nos els teus contes o relats de colònies, cada mes en seleccionarem alguns i els anirem publicant aquí.

Foto CC: KWL